L’escola trastornada: com abordar el TDAH

El TDAH, el trastorn del dèficit d’atenció, que s’inicia a la infància és, ja des de fa un temps, un problema amb una presència creixent a les escoles. Aquesta és la conclusió a què s’ha arribat aquest matí al taller «L’escola trastornada, entre el TDAH i la SDO (síndrome del cap cremat)», realitzat a la 50a Escola d’Estiu de Rosa Sensat per aprofundir en el treball a l’aula amb uns alumnes que presenten dificultats de manteniment de la concentració, per hiperactivitat o per excés de moviment i impulsivitat. Tots els assistents –una vintena de mestres– han coincidit que la malaltia és real, que existeix i que s’ha de combatre. La pregunta és com s’ha d’abordar, i és llavors quan apareix un dels principals problemes que envolta el trastorn: la manca d’informació.

Durant els darrers anys, s’ha generat un fort debat entorn del TDAH i del procés d’actuació a seguir entre la comunitat educativa. Què és el TDAH? Cal medicació? Pot ser que el diagnòstic sigui prematur? Segons la psicòloga de l’Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació encarregada de conduir aquesta trobada, Anna de Jesús Cuixart, la diversitat d’actors implicats –docents, famílies, psicòlegs, psiquiatres, neuròlegs i d’altres– fa que es multipliquin les opinions sobre la matèria, que van des de la negació de l’existència del trastorn fins a la sobrediagnosticació, cosa que fa que a vegades les actuacions no siguin les adequades. Per De Jesús, «és evident que existeix aquest trastorn i que és un concepte molt clínic que potser se’ns escapa», però sí que se’n pot parlar, diu, per millorar-ne tant la detecció com el tractament. Segons un estudi del Departament d’Educació de l’Estat de Connecticut, es calcula que entre un 3 i un 5 per cent dels infants en edat escolar pateixen aquest trastorn.

Els seus símptomes són clars, però a la vegada tan oberts que, a ulls de la majoria de pares i mares, molts dels seus fills s’hi podrien veure reflectits: la regulació de la motivació, la manca d’habilitats per planificar i organitzar-se o les dificultats per controlar els seus impulsos tant físics com verbals són alguns dels símptomes que presenten aquests infants. «Quin nen d’aquesta franja d’edat no presenta alguna d’aquestes conductes?», es preguntaven alguns dels assistents.

Per De Jesús, atesa la dificultat de precisar i identificar el problema en alguns casos, «el mínim que s’ha de fer és una teràpia. Però no en un sentit clínic, sinó en el sentit d’asseure’s amb la persona i parlar amb ella. Conèixer el cas a fons abans d’agafar una via mèdica. Potser s’estan perdent els passos previs abans d’un tractament clínic». Aquest és també un dels punts més conflictius. Com afecta la medicació els infants, si és necessària i el seu grau d’efectivitat són alguns dels temes que s’han debatut avui al taller.

Per la seva banda, el taller d’aquest dilluns ha posat de manifest la preocupació dels mestres davant d’aquest problema. Molts dels participants han admès sentir-se una mica perduts quan es troben amb algun cas de TDAH. Alguns són partidaris de plans individualitzats (PI) o del treball amb vetlladors, i altres opten per una solució «universal» que inclogui els afectats a l’aula a través de la cooperació tant dels docents com dels mateixos alumnes. Tots, però, consideren que és necessari un tractament especial.

També han mostrat el seu enuig per la manca de recursos i les ràtios massa elevades a les aules. Per Carme Gómez, de l’escola Sant Ramon Nonat, «tenir trenta nens a l’aula no ajuda a fer que els alumnes amb TDAH rebin l’atenció que necessiten» i «encara que els recursos siguin escassos, la distribució s’hauria de fer d’acord amb les necessitats específiques de cada curs». Ricard Forones, director de l’escola Jaume I de Pineda de Mar, creu que «redistribuir els recursos quan ja estem sota mínims és molt, molt complicat».

De totes maneres, una de les coses que els mestres consideren més importants és el paper de les famílies. De Jesús ho ha deixat clar: «L’escola ja es pot esforçar i donar una atenció personalitzada, però si els pares no s’impliquen i segueixen els consells que els donen costarà més que l’infant se’n surti».