Crònica de la Taula Debat sobre Salut Mental i Educació
En el marc de la l’Assemblea Anual de l’ACPO, l’associació ha convocat quatre professionals de l’àmbit educatiu i de l’àmbit de la salut que han protagonitzat la “Taula Debat sobre Salut Mental” celebrada el dia 3 de desembre.
Ramon Almirall, psicòleg, psicopedagog i terapeuta familiar. Enric Bolea, psicòleg clínic i psicopedagog. Joan de Diego, doctor en pedagogia. Eugenio Diaz, psicòleg i psicoanalista. Moderadora Montse Ortiz, vocal de la Junta d’ACPO.
No cal dir que el contingut d’aquesta taula dóna per escriure un llibre, organitzar un congrés, reformular una llei d’educació i treballar durant tota una legislatura. Per ara, l’ACPO ha fet la demanda als ponents de que aquestes valuoses reflexions quedin recollides en una publicació de la revista ÀÁF de Psicopedagogia.
Per als qui la distància i altres circumstàncies van impedir que gaudíssiu de l’acte, us avancem algunes de les afirmacions dels ponents
Joan de Diego des del seu àmbit professional, ens afirma que la majoria de casos pels quals s’ha de treballar amb urgència i amb mesures extraordinàries a les escoles i als instituts, són per problemes de salut mental.
A tall d’exemple, alguns dels “punts calents” o reptes als quals s’ha de trobar respostes ajustades són, entre d’altres: el retorn de l’alumne/a de l’HDA a un recurs educatiu, minorar les barreres que suposa el sistema ordinari per facilitar l’accés a l’alumnat amb més afectació…
Cada dia són més les famílies que, a través les entitats privades (associacions, fundacions…) fan propostes per participar dins dels entorns educatius.
L’administració s’ha de preocupar de generar recursos però a part ha d’haver la capacitació del professorat i l’acostament de les famílies als centres educatius.
Mesures més inclusores:
-Estudiar les causes que generen les conductes desajustades, abordar amb urgència aquelles que poden tenir el seu origen en el propi sistema educatiu
– Prevenir des de l’entorn mèdic, social i familiar. Generar recursos de protecció
– Empoderar el professorat per afrontar les situacions quotidianes, capacitar-lo per afrontar episodis lleus, greus etc
– Potenciar el vincle entre famílies i escoles.
– Promoure que els centres es converteixin en promotors de salut i benestar, l’aprenentatge i el creixement han de servir per generar benestar
– Generar recursos dins dels centres que ens permetin diversificar, especialitzar els recursos: Unitat de suport clínic, confluència de professionals i d’estratègies educatives i terapèutiques
– Generar recursos fora del centre educatiu d’atenció temporal.
Per l’ Enric Bolea el seu treball des del SETDIC com a suport per a altres serveis com els EAP, li permet veure la relació estreta entre educació i salut mental per acabar concloent que el centre ha de contribuir al benestar de l’alumnat.
Quan en un centre hi ha malestar es generen demandes al voltant de la convivència i de donar orientacions per facilitar la participació dels alumnes en els ambients d’aprenentatge. El SETDIC es situa des de la perspectiva de la “protecció”. Cal pensar en la manera d’ajudar a la implicació de l’alumne/a amb dificultats per poder superar la situació que s’ha generat.
Ens parla d’un dispositiu que a la seva zona anomenen “Petita xarxa” composada per professionals, família i alumne. Espai on els professionals es sensibilitzen per comprendre millor les diferentes conductes dels seus alumnes. Es tracta de donar un lloc al saber que la família té de l’alumne/a.
S’ofereixen diferents espais, no s’imposen, on el noi o la noia, deslliurats de “demanda”busquen maneres de relacionar-se amb l’entorn, amb les que si trobin comodes per reconstruir el vincle amb l’altre.
Amb la mirada posada en la corresponsabilitat i el benestar, la funció del diagnòstic pren una dimensió diferent.
En Ramón Almirall, des d’un enfocament comunitari, aposta per que les intervencions es deixin de veure de manera compartimentada, caldria, doncs, eliminar la separació entre departaments estancs “educació” i “salut mental”, superar la separació de l’enfocament psicopedagògic i el clínic. El terme “complementarietat” donaria resposta a aquest enfoc, cada professional assumeix una part de la ruta compartida.
Cal seguir treballant per superar la “devoció per les etiquetes” i caminar cap a l’”entusiame pel subjecte”. L’evolució del concepte etiquetador suposaria que les etiquetes són útils com a referència, però no han de ser deterministes,de cap manere ens poden anunciar un pronòstic tancat.
El “diagnòstic psicopedagògic” hauria de parlar de les potencialitats i dificultats actuals i les barreres del sistema, dels punts febles i dels punts forts.
En aquest sentit ens recorda l’evolució de la terminologia dels dictàmens l’escolarització on es detecten contradiccions i tendències poc inclusores.
El professional Eugenio Díaz ens fa parar atenció sobre la tendència a la “psicopatologizació de la vida quotidiana i de la escola on cada particularitat passa a ser considerada com un error, el subjecte està sempre “sota sospita”
Tant en l’àmbit clínic com en l’educatiu, desxifrar els actes xxxxx és comprendre millor la conducta dels nens/es. Les conductes tenen una funcionalitat,responen a un patró que les sosté. La subjectivitat pren tot el seu sentit.
El pensament de l’escola i dels sistemes en general és que les conductes distorsionades són “errors” a corregir, porten a l’etiquetatge i d’aquí al fracàs i a l’exclusió.
Com podeu veure, les reflexions han estat a l’alçada de les expectatives que teníem posades sobre aquests quatre grans professionals. La confluència de les seves aportacions ens posen a les mans grans reptes. La nostra tasca diària d’orientar els centres educatius, les famílies, els alumnes, etc serà més rica i més ajustada com més basada en el treball conjunt dels diferents professionals implicats. Per poder portar a terme aquesta tasca és imprescindible l’actitud d’escolta i de respecte de tot el sistema on alumnes, famílies professionals, institucions, etc ens veiem immersos. El respecte passa per l’abandonament de la mirada avaluadora de les dificultats amb l’objectiu de posar una etiqueta i l’adopció de mirades sobre les possibilitats.
La importància del treball en xarxa ens recorda que els components de la nostra associació també poden formar una gran xarxa per recollir bones experiències i per aplegar tots els que gaudeixen de l’enriquiment mutu.
Us esperem a tots en les properes trobades.
Ma. Dolors Gómez Isach
Secretaria d’ACPO