CONFERÈNCIA ACTITUD I PUNT: DES DE LES CAPACITATS DIVERSES A LA NORMALITZACIÓ.
Crònica de l’acte de tancament de curs 2014-2015 que va tenir lloc a la seu de l’ACPO el 16 de juny per la tarda.
Aquesta crònica, com passa en fotografia, no farà justícia a l’acte que varem viure i gaudir ahir a la seu de la nostra associació.
La Francis Rosa ens va presentar els components de la taula, tots tenen dificultats per percebre visualment el que els envolta però tots estat dotats d’una gran capacitat per percebre parts de la realitat que a molts ens passa per alt, el paissatge sonor de les ciutats, dels pobles, el cant dels ocells que també habiten entre nosaltres encara que no els veiem…. L’Anna Costa, que en aquests moments és capaç de guarir altres persones amb les seves mans des de la Clínica Universitària de Fisioteràpia, ens va recitar poesia i ens va guarir les oïdes tant exposades a paraules malsonants. En Miquel Albert, que amb la seva veu profunda i temperada, llegint dos poemes en Braille, com fa a través de la ràdio, ens va fer parar atenció en la lletra d’una cançó vital i entusiasta que posa en valor el més preuat de la vida, la capacitat d’estimar.
Quines capacitats que tenen aquestes persones que ens has portat Angel!! La poesia i la música ens va fer parar atenció sobre les possibilitats de fer una societat més humana, més plàcida i justa per a tothom.
L’Angel Mas ens va fer veure un paisatge ple de contrastos, en la societat i en l’entorn educatiu. Ens ha posat a les fosques per donar prioritat a les lletres i a les melodies, per activar els receptors dels sentiments.
Ha posat sobre la taula les paraules que poden fer més mal, faltar més al respecte:
DISCAPACITAT, MINUSVÀLID, INCLUSIÓ, INTEGRACIÓ, els seus silencis escènics ens van fer adonar del mal que poden arribar a fer. La més utilitzada darrerament, INCLUSIÓ, implica que l’altre ja està fora, que hem traçat una línia fronterera entre els que formem part d’una societat i els que demanen entrar-hi per formar-ne part. Cal no confondre acceptació amb tolerància, aquesta darrera expressió implica superioritat d’un sobre l’altre. La poesia ens demostra el poder de les paraules. Les paraules poden expressar amor cap a l’altre o el pot fer sentir exclòs, despreciat….La NORMALITZACIÓ arriba quan hi ha acceptació i RESPECTE. Un altre silenci escènic de l’Àngel ens fa pensar.
En l’entorn educatiu, cal cercar noves paraules per expressar la diferència i la SINGULARITAT.
El diccionari ens proporciona un munt de conceptes més adequats:
EQUITAT, COOPERACIÓ, PERTINENÇA, DRET….
L’acte docent, com a relació entre una persona que imparteix uns coneixements a un alumnat, porta un embolcall de metodologia, activitats, materials, etc. Hi ha molt al darrera d’un acte educatiu: assessorament, treball en xarxa, etc Tot això és necessàri? SI És suficient? NO. Hi ha una altra escola i una altra societat necessària. Entranyable, punyent, provocador, ple d’humanitat, l’acte ens va tocar el crostó a tots els components d’aquesta societat. Ens va preguntar si en el dia a dia tractem a tothom per igual. Si la SINCERITAT i la CONSIDERACIÓ de l’altre són components de la nostra ACTITUD diària.
L’acte educatiu que ha fet l’Àngel avui ens ha fet millors persones, amb la seva COHERÈNCIA, ens ha demanat NATURALITAT en els actes quotidians cap a tots els éssers humans, sigui quina sigui la seva SINGULARITAT.
Crònica creada per Ma. Dolors Gòmez Isach