Article de Josep Maria Jarque i Jutglar, amb motiu del Congrés d’Orientació per una Societat Inclusiva

De la Llei 13/1982 d’Integració Social dels Minusvàlids i del Decret 117/84 d’ordenació de l’educació especial per la seva integració al sistema educatiu ordinari, fins a la Llei 12/2009 d’educació (Lec).

Són alguns els que valoren positivament la Lec sobretot per ser una Llei consensuada. Potser és aquest consens el que crea ambigüitats. Per una banda, proclama que l’atenció educativa de tots els alumnes es regeix pel principi d’escola inclusiva (Article 81.1), i per l’altra, en el seu articulat hi apareix l’artefacte semàntic “inclusió escolar” que, verbalitzats sense respirar, poden semblar equivalents, però que de fet revelen realitats contraposades. A escola inclusiva, l’escola, la comunitat educativa, és el nucli del sintagma, i inclusiva el complement del nucli. Per contra, quan es parla d’inclusió escolar, el complement es converteix en nucli. Aquesta inofensiva transmutació comporta no obstant un canvi de visió radical. En el primer cas és l’escola, la comunitat educativa, la que s’adapta a l’alumne. En el segon és l’alumne qui s’ha d’adaptar a l’escola, és l’alumne qui s’ha d’incloure. En altres paraules, la inclusió escolar esdevé sinònim del que, en els anys setanta i vuitanta del segle XX, s’anomenava integració física. L’alumne amb necessitats educatives especials estava a l’escola sense ser-hi. L’escola inclusiva hauria de ser un pas endavant que encara no s’ha donat.

I així veiem com en el Decret 297/2011, d’estructuració del Departament d’Ensenyament no respon al principi d’escola inclusiva. Depenent de la Direcció General d’educació infantil i primària, crea el Servei d’Atenció a la Diversitat i la Inclusió. En una sistema educatiu inclusiu la diversitat no s’atén, doncs forma part del nucli d’una escola inclusiva. La Inclusió no representa altra cosa que una integració física d’aquests alumnes, sense que l’escola faci cap canvi essencial. Per altra banda, les funcions d’aquest Servei queden circumscrites a l’educació infantil i primària, llevat del que fa referència, ves per on, als centres d’educació especial, malgrat que el 70% del seu alumnat és major de 13 anys.

A la Direcció General d’educació secundària, sembla ser, ja no cal atendre ni incloure, i encara menys escolaritzar aquests alumnes. Ja han estat exclosos pel sistema o estan en procés de ser-ho. S’entén, així, que la actual directora general d’educació infantil i primària defensi que “totes les escoles de Catalunya són inclusives, fins i tot els centres d’educació especial”. Això demostra que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre el concepte d’escola inclusiva.

Disposem, per altra banda, d’instruments adequats i necessaris, (Eaps, USEE, Professors d’Educació, Especial…) però el sistema ràpidament els perverteix de manera que, en lloc de ser agents del canvi, acaben fent de contraforts d’un edifici en mal estat. És evident que no es pot bastir una escola oberta a tothom sense unes bones parets mestres: els mestres i professors ordinaris. Tot plegat fa pensar, més aviat, en una malversació dels recursos creats per a l’escolarització dels alumnes amb necessitats educatives especials i en una voluntat política d’afavorir les escoles diferenciades .

Josep Maria Jarque i Jutglar – Expert en educació especial. Departament d’Ensenyament. Generalitat de Catalunya. (1980-2000)