VIOLÈNCIA A LES AULES
La vulnerabilitat del professorat és un reflex de la solitud de l’escola. Ja fa temps que coneixem la dita africana “per educar un nen fa falta la tribu sencera” L’escola està treballant sola en una societat on diverses administracions treballen pel benestar dels infants i adolescents, però potser treballen descoordinades. També sabem que la baula més feble de la nostra societat és el nostre jovent, en canvi anticipem que el futur de les nostres pensions, el futur de la nostra salut, el futur de les nostres empreses estan en les seves mans. No us sembla que s’hauria de tenir més cura d’aquesta capa de la societat? En molts territoris trobem que l’educació està centrada en la resposta de l’escola, no es contemplen altres àmbits educatius o s’hi destinen pocs recursos i, per tant, arriben a pocs joves.
L’educació es practica a les aules però també en altres entorns: centres esportius, espais de lleure … Sovint trobem que només poden fer esport aquells nens i nens que compten amb molt bones qualitats físiques i emocionals, es volen formar clubs esportius amb el models dels adults basats en la competitivitat, no en l’educació esportiva.
També manquen espais d’acompanyament en els processos familiars de trencament de la convivència. Què pot fer l’escola quan el seu alumnat passa les tardes en places i carrers sense més entreteniment què donar una sortida violenta als seus neguits d’ordre
econòmic, emocional, … ? Segurament l’escola s’haurà de reinventar, segurament haurà de donar resposta a la formació d’una estructura emocional que permeti entomar els envits de la vida. Els lingüistes que tenim als centres hauran de pensar com el llenguatge ens guareix a
nosaltres mateixos i també pot guarir els altres. Però per sobre de tot haurà d’haver el projecte social de protegir els nens i joves que són víctimes de la pròpia estructura de la societat, víctimes que tard o d’hora aborden amb la seva ira les persones del seu voltant:
pares, companys, veïns, mestres, …
De vegades és la solitud, de vegades és la manca de comprensió dels adults, de vegades és una qüestió orgànica però les dificultats de regulació tenen un perquè, ja fa molts anys que ho sabem. Ens hauríem de preguntar què i on es pot millorar l’acompanyament dels
infants i joves quan surten del centre educatiu. A les escoles sentim aquests relats de solitud, de manca de guiatge i supervisió, de manca de suport a les seves interaccions socials, potser és hora de pensar en equipaments, en ciutats i pobles que complementin l’educació de l’escola.
M Dolors Gómez Isach
Secretària de presidència de l’ACPO
Col·laboració amb el Diari de l’educació, accés a l’article original